Sant Julià d'Alfou

Situada en un vessant planer i visible des de molts llocs de la rodalia, actualment al centre de la urbanització que s’hi va erigir al seu voltant i que porta el seu nom. Té el cementiri a la banda de migdia i la rectoria al nord.

La primera notícia del Fou, amb el nom d’Alfozi, es troba en un pergamí de l’any 941 (núm. 987 del Cartulari de Sant Cugat, Arxiu de la Corona d’Aragó). La parròquia es troba esmentada per primera vegada en un document el 18 de febrer de 1016, corresponent a unes donacions fetes per Sunla, fill d’Aguarni, a la canongia de la Santa Creu i Santa Eulàlia. Entre aquestes donacions es troben bous, ovelles, cabres, cups, vi, or, argent i tota classe de mobles i utensilis, situades a l’anomenada parròquia de Sant Julià. Torna a ésser esmentada com a parròquia en successius documents com ara vendes, llegats o empenyoraments.amb el nom de viculo Alfoth.

El dia 1 de desembre de 1142 el bisbe de Barcelona, Arnau Ermengol, i el bisbe de Vic, Ramon, consagraven l’església de Sant Julià d’Alfou i s’establia també que, en rebre el crisma de la seu de Barcelona, se li pagaria un cens anual de 34 diners entre els dos sínodes. A l’acta de la consagració de l’església s’anomena Sti. Juliani de Alfou, in Vallense. En aquest acte es delimita el terme parroquial, on llavors només hi havia catorze parroquians.

Un dels indicis més clars de l’antiguitat d’una església era el dret de capellania. La col·lació més antiga data de l’any 1316, feta a Berenguer Guarnir per l’òbit del seu predecessor, Arnau Morrel, i presentada al bisbe per Ramon de Vilalba, canonge. El 1344 Berenguer Guarnir renuncia a favor de Bernat Tàpies, per permutació de les rectories de Gerp (diòcesi d’Urbell) i de Sant Julià del Fou.

L’església és una construcció del segle XII, engrandida en els segles XVI i XVII, XVIII i XIX.

La portalada s’obre a ponent, i està datada l’any 1643; és una reminiscència gòtica rectangular, amb una capçalera en forma de petxina, el portal amb motllures, i sobre el portal, una finestreta. La volta de la nau és lleugerament apuntada, i el presbiteri cobert amb ogives que s’uneixen a la clau formant una creu. A més a més de l’altar major hi ha quatre altars laterals.

El campanar, actualment amb una sola campana, és de planta rectangular, acaba amb grossos merlets i està rematat amb punxa de piràmide. A cadascuna de les cares estretes s’hi van obrir, en el segle XIV, les finestres de mig punt per a les campanes grans. En una de les cares amples hi ha les dues finestres amb les campanes petites del segle XVII

El temple actual és una construcció del segle XII, engrandida el XVI per la part absidial i amb afegiment de capelles. La volta és lleugerament apuntada fins al presbiteri. Aquest ve cobert amb ogives unides en una clau que porta una creu gravada. Les voltes de les quatre capelles independents són de canó seguit.

L’altar major és una bella producció de l’any 1666, amb bons ornaments barrocs i quadres en què es troben esculpits en relleus, escenes de la vida de Sant Julià. D’igual factura i millors proporcions, és l’altar del Roser a la primera capella de l’esquerra. A la capella del seu costat hi ha el retaule dels Dolors i el Sant Crist, del segle XVII. La primera capella de la dreta, beneïda l’11 de juliol del 1594, és la de Santa Magdalena; el retaule és renaixement i la imatge procedeix del retaulet plateresc anterior. La capella del costat conté un modern altar amb Sant Antoni i Sant Sebastià; altres dos altars moderns, de cara al poble, es trobaven en aquestes dues capelles.

En l’arranc dels arcs d’entrada de la capella de Santa Magdalena, hi ha esculpides unes mitjanes testes de querubins. La pica beneitera, porta una mà escupida. Entre els diversos bancs que encara es conserven, en citarem un del 1775, amb relleus senzills.

Segons A. Gallardo, M. Bonet i A. Pladevall, hi havia una porta romànica que fou tapiada el 1894 per a construir-hi el baptisteri, però actualment no es veu res perquè han refet tota la paret.

A la nau central s’afegiren, al principi del segle XVI, el presbiteri, els arcs i les capelles laterals i s’allargà el campanar.

Junt a l’església, per la part de migdia, hi ha el cementiri i, a llevant la casa rectoral, amb portal adovellat, finestres rectangulars i una d’arc escarçà, formant juntament amb la casa Llança (ara convertida en restaurant) i amb els xiprers dels voltants, un pintoresc conjunt, visible des de tota la rodalia.

La rectoria fins el maig del 2011 , quan van finalitzar les obres de la seva reconstrucció, estava en estat ruïnós. El Fou, fins l’any 1936, havia tingut rector propi, essent el darrer que regentà la parròquia i visqué a la rectoria Mn. Joan Viader i Bas, fill de Cardedeu (1892-1936), assassinat l’any 1936, les restes del qual reposen al cementiri parroquial.

Actualment és un edifici polivalent.